Vet aquí que una vegada, en un ens públic on les despeses sempre havien estat més grans que els ingressos, hi va néixer una heroïna. Era una assolellada tarda d’abril i, evidentment, la majoria de funcionaris ja havien marxat. Altres de més discrets (o que volien compensar la cinquena hora de retard consecutiva d’aquella setmana), dissimulaven amagats darrere l’ordinador amb el més saludable i intel·lectual dels hàbits: pair el dinar, tot fent un solitari o aprofitant per mirar aquella pàgina web que a casa tenen censurada “per la integritat moral dels fills, clar”. Però tornem als protagonistes de la nostra història...
Aquell dia, com tantes d’altres tardes, el pare-tutor va donar la benvinguda a la filla-becària amb el ja clàssic “avui no tinc gaires ganes de treballar”. I, com tantes altres vegades, ella es va esforçar per deixar anar un dels seus millors somriures, concretament un del tipus FC (falsament comprensius) que tan bé havia après a l’escola (“ui sí, em sap molt greu que t’hagin trencat
I així li ho va dir: “Escolta, perquè tu no sabràs com...?”
Estic segura que va notar que els ulls
Aquell dia, abans d’adormir-me, vaig tornar a pensar en la proesa de la tarda. I tot embarbussant-me fent presents fets passats, vaig començar a lligar caps. El miracle d’aquella tarda no havia estat únic: si ho comparava amb altres situacions anteriors, quedava demostrat que realment tenia poders, que era especial i no estava sola. Perquè, per comentaris que havia sentit i recordava, estava segura que n’hi havia d’haver més. Que els “superbecaris” com jo no s’estaven extingint, només em calia trobar-los...
1 comentari:
Crec que m'hauré d'unir al club... i més, si tot està explicat amb l'inconfusible estil còmic de determinada superbecària!!!
Vejam si jo també puc contribuir amb les meves anècdotes ;)
Kisses!
Publica un comentari a l'entrada