dimarts, 15 de gener del 2008

La justificació. Prescindible com moltes...

Potser perquè fa poc ha començat un nou any i amb ell arriben els suposats bons propòsits. I aquest blog n’és l’un(ic). Una aposta més barata que el gimnàs, una intenció una mica més original que l’anglès (i no perquè tingui menys adeptes sinó perquè, senzillament, és una moda més recent), i un intent més sincer que autoenganyar-se amb la (estúpidament correcte) voluntat de deixar aquell vici del qual n’estàs encantat (parlo de la xocolata, clar).

Potser perquè ja fa un temps que tothom parla dels elevats preus dels pisos, de com de difícil ho tenim els joves per trobar un habitatge mitjanament assequible i digne. Però sovint oblidem que trobar feina també és complicat, i estar-hi a gust encara més.

Potser perquè, malgrat les xerrades a les hores de tutoria, els tríptics dels “autobusos de les professions” i el possible suport d’amics i familiars, buscar feina (i després conviure-hi) és un pas que hem de fer sols. És una decisió que prenem amb nosaltres mateixos, així que si en algun moment creiem haver-nos equivocat o ho estem passant malament ni tan sols podem repartir el malestar, o creure que cedir en el color de les rajoles ho farà tot més fàcil. La majoria de vegades, ningú ens ho pregunta...

Tots tenim i hem tingut experiències amb el món laboral, forma part del nostre dia a dia. Tots tractem amb aquest personatge i tenim què explicar-ne...

En el meu cas potser perquè, tot i que també he treballat sota contractes “seriosos”, majoritàriament he estat (i sóc) becària; he pogut tastar empreses públiques i privades, nacionals i internacionals. En totes hi he deixat una mica de mi, alhora que me n’he emportat una mica encara més gran de tot: des de desil·lusió a alguna que altra experiència, passant pels bons moments i millors bolígrafs (entre d’altre material d’oficina). Tinc ganes de compartir aquestes anècdotes, d’intercanviar-les amb vosaltres per tal d’anar descobrint una mica més d’aquest curiós món, intentant que ens diverteixi tant com sovint ens decep o ens posa de mala llet.


Perquè paradoxalment ara estic sense feina, però amb moltes ganes de fer.

I, bé, perquè tots ho sabíem, que tard o d’hora acabaria passant...