dimarts, 15 de gener de 2008

El veritable naixement d'una heroïna

Vet aquí que una vegada, en un ens públic on les despeses sempre havien estat més grans que els ingressos, hi va néixer una heroïna. Era una assolellada tarda d’abril i, evidentment, la majoria de funcionaris ja havien marxat. Altres de més discrets (o que volien compensar la cinquena hora de retard consecutiva d’aquella setmana), dissimulaven amagats darrere l’ordinador amb el més saludable i intel·lectual dels hàbits: pair el dinar, tot fent un solitari o aprofitant per mirar aquella pàgina web que a casa tenen censurada “per la integritat moral dels fills, clar”. Però tornem als protagonistes de la nostra història...


Aquell dia, com tantes d’altres tardes, el pare-tutor va donar la benvinguda a la filla-becària amb el ja clàssic “avui no tinc gaires ganes de treballar”. I, com tantes altres vegades, ella es va esforçar per deixar anar un dels seus millors somriures, concretament un del tipus FC (falsament comprensius) que tan bé havia après a l’escola (“ui sí, em sap molt greu que t’hagin trencat la Barbie que jo volia i a mi els Reis no em van dur”). Però no es va desanimar. Estava allà per aprendre i, malgrat tot, continuava convençuda que arribaria el tan esperat “dia en què em van ensenyar a”. Abstreta amb aquests pensaments, la jove no es va adonar que el seu pare ja havia tancat la connexió als diaris esportius i es disposava a fer feina (!); o això intentava... Perquè, de fet, a ella no li van caldre més de 30 segons per adonar-se que l’únic objectiu del seu pare era retocar una cel·la de l’únic trist Word que havia obert aquell dia. Després que ell fes temps provant totes les combinacions de color hagudes (i sense atrevir-se a entrar al perillós univers del “más colores”), el pare-tutor va decidir donar una oportunitat a la seva filla. Perquè potser havia arribat el seu dia. Potser, després de dos mesos de seure i mirar-se’l, ella estava suficientment preparada per a fer el pas. O, senzillament, potser perquè ell només volia fer-la partícip de tan emocionant aventura, no perquè cregués que s’ho mereixia sinó que ell ja se n’havia cansat.

I així li ho va dir: “Escolta, perquè tu no sabràs com...?”


Estic segura que va notar que els ulls em brillaven. Que la mà em tremolava quan vaig agafar el ratolí que, com l’Excalibur del rei Artur, estava segura que em convertiria en algú digne de recordar. Amb un moviment vaig retocar la maleïda cel·la, tal com molts de nosaltres ho hauríem fet. “Eres la superbecaria”, em va dir admirat; “tengo una superbecaria”, va comunicar orgullós als pocs companys que quedaven a l’oficina. Tal com si jo, amb un simple click, hagués salvat el món...


Aquell dia, abans d’adormir-me, vaig tornar a pensar en la proesa de la tarda. I tot embarbussant-me fent presents fets passats, vaig començar a lligar caps. El miracle d’aquella tarda no havia estat únic: si ho comparava amb altres situacions anteriors, quedava demostrat que realment tenia poders, que era especial i no estava sola. Perquè, per comentaris que havia sentit i recordava, estava segura que n’hi havia d’haver més. Que els “superbecaris” com jo no s’estaven extingint, només em calia trobar-los...

1 comentari:

Laia ha dit...

Crec que m'hauré d'unir al club... i més, si tot està explicat amb l'inconfusible estil còmic de determinada superbecària!!!

Vejam si jo també puc contribuir amb les meves anècdotes ;)

Kisses!