dijous, 24 de gener de 2008

Decàleg d'un/a bon/a becari/a

(Decàleg: conjunt de deu principis o normes considerades bàsiques per exercir qualsevol activitat.)

Amb la intenció d’ajudar (sobretot emocionalment) a aquells que fa poc que han tingut la seva primera experiència. Com a becaris...

Per recordar, a aquells que ja fa més temps que es mouen en aquest món, que no val la pena dramatitzar. Alguns tics són implícits a la nostra condició i, malauradament, sovint no hi podem fer res...


DECÀLEG DEL BON BECARI

1. Si et diuen que no hi ha feina és que no n'hi ha. Creu-los. No és res personal contra tu, que ni tan sols cobres...

2. Si et donen alguna cosa a fer considera't afortunat i fes-ho. Però oblida't de conceptes com eficiència, rendibilitat, etc. Paradoxalment, si renegues de la filosofia del suposat "bon treballador" la teva feina arribarà més lluny (et durarà més, tindràs una mica de motivació cada dia i això et farà sentir bé amb tu mateix).

3. Feines inútils? Benvingudes! Mai ho hauries pensat, però l'exercici de becari t'ajuda a desenvolupar les aptituds necessàries per trobar feina on no n'hi ha (la qual cosa, i en contra del que t'havien ensenyat, resulta positiu per a la teva autoestima i la de l'empresa, que es regeix per allò de "becari entretingut amb parida no fa preguntes"). Per exemple, hauries pensat mai que feia falta una persona com a intermediària entre la paperera del teu tutor i el paper que aquest hi vol llançar? Fa uns mesos jo mateixa vaig tenir una revelació: no només tinc la nota de tall suficient per fer-ho sinó que pot resultar més viciós del que sembla (!?)

5. Tingues els ulls ben oberts. Serà la teva millor arma per no caure defallit en cas d'avorriment. És més,una mica de pràctica i en 4 hores diàries seràs capaç de descobrir més detalls dels que ningú pugui arribar a saber sobre l'espai en què et trobes i la gent que t'envolta (aquella curiosa esquerda de la paret, el llibre del prestatge amb el llom tan cridaner, la finestra que no deixes de mirar perquè almenys allà fora hi ha moviment, la freqüència de visites a la màquina de cafè del company del costat, etc.)

6. Pots tenir la sensació que fas nosa, cert. Però si el següent dia et trobes que t'han pres la taula (i/o la cadira) ja no tens perquè dubtar-ho. Pitjor per a ells, no saben que dret encara faràs més nosa?

7. Aprèn a valorar el primer regal de benvinguda que et faran: la pàgina web de l'empresa. I no et rendeixis, segur que hi ha més informació útil de la que en un primer moment podries pensar.

8. Si has estat capaç de treure feina d'on no n'hi havia, tampoc tindràs problema en treure preguntes d'on no n'hi ha. No costa tan i permetràs que en el viatge de tornada a casa, el teu tutor somrigui pensant en què “ojalà ell hagués tingut un tutor tan atent com ell”, que també va ser becari.

9. No cobres. No reps diners a canvi d'invertir part del teu temps, esforç i dignitat en aquella empresa. Així que no dubtis en agafar tot allò que et pugui aportar un mínim de plaer o satisfacció personal (bolígrafs, entrepà del catering, llibretes, etc.). “Que potser no ho utilitzaràs mai”... I què? Ells tampoc et fan servir i bé que t'agafen com a becari, no?

10. T'havien dit que l'ESO era l'etapa de més cachondeo en la vida de qualsevol individu de la nostra generació. Jo no n’estaria tan segura...


p.d.: us havíeu adonat que falta el punt 4?

Jo no, però aprofito aquesta gran oportunitat per utilitzar (ara que ja sóc gran) el clàssic recurs de professor-que-mai-reconeix-que-s’equivoca i fer allò de “ah, és que ho he fet per veure si estàveu atents... Així què? Alguna proposta pel número 4?"


dimarts, 15 de gener de 2008

El veritable naixement d'una heroïna

Vet aquí que una vegada, en un ens públic on les despeses sempre havien estat més grans que els ingressos, hi va néixer una heroïna. Era una assolellada tarda d’abril i, evidentment, la majoria de funcionaris ja havien marxat. Altres de més discrets (o que volien compensar la cinquena hora de retard consecutiva d’aquella setmana), dissimulaven amagats darrere l’ordinador amb el més saludable i intel·lectual dels hàbits: pair el dinar, tot fent un solitari o aprofitant per mirar aquella pàgina web que a casa tenen censurada “per la integritat moral dels fills, clar”. Però tornem als protagonistes de la nostra història...


Aquell dia, com tantes d’altres tardes, el pare-tutor va donar la benvinguda a la filla-becària amb el ja clàssic “avui no tinc gaires ganes de treballar”. I, com tantes altres vegades, ella es va esforçar per deixar anar un dels seus millors somriures, concretament un del tipus FC (falsament comprensius) que tan bé havia après a l’escola (“ui sí, em sap molt greu que t’hagin trencat la Barbie que jo volia i a mi els Reis no em van dur”). Però no es va desanimar. Estava allà per aprendre i, malgrat tot, continuava convençuda que arribaria el tan esperat “dia en què em van ensenyar a”. Abstreta amb aquests pensaments, la jove no es va adonar que el seu pare ja havia tancat la connexió als diaris esportius i es disposava a fer feina (!); o això intentava... Perquè, de fet, a ella no li van caldre més de 30 segons per adonar-se que l’únic objectiu del seu pare era retocar una cel·la de l’únic trist Word que havia obert aquell dia. Després que ell fes temps provant totes les combinacions de color hagudes (i sense atrevir-se a entrar al perillós univers del “más colores”), el pare-tutor va decidir donar una oportunitat a la seva filla. Perquè potser havia arribat el seu dia. Potser, després de dos mesos de seure i mirar-se’l, ella estava suficientment preparada per a fer el pas. O, senzillament, potser perquè ell només volia fer-la partícip de tan emocionant aventura, no perquè cregués que s’ho mereixia sinó que ell ja se n’havia cansat.

I així li ho va dir: “Escolta, perquè tu no sabràs com...?”


Estic segura que va notar que els ulls em brillaven. Que la mà em tremolava quan vaig agafar el ratolí que, com l’Excalibur del rei Artur, estava segura que em convertiria en algú digne de recordar. Amb un moviment vaig retocar la maleïda cel·la, tal com molts de nosaltres ho hauríem fet. “Eres la superbecaria”, em va dir admirat; “tengo una superbecaria”, va comunicar orgullós als pocs companys que quedaven a l’oficina. Tal com si jo, amb un simple click, hagués salvat el món...


Aquell dia, abans d’adormir-me, vaig tornar a pensar en la proesa de la tarda. I tot embarbussant-me fent presents fets passats, vaig començar a lligar caps. El miracle d’aquella tarda no havia estat únic: si ho comparava amb altres situacions anteriors, quedava demostrat que realment tenia poders, que era especial i no estava sola. Perquè, per comentaris que havia sentit i recordava, estava segura que n’hi havia d’haver més. Que els “superbecaris” com jo no s’estaven extingint, només em calia trobar-los...

La justificació. Prescindible com moltes...

Potser perquè fa poc ha començat un nou any i amb ell arriben els suposats bons propòsits. I aquest blog n’és l’un(ic). Una aposta més barata que el gimnàs, una intenció una mica més original que l’anglès (i no perquè tingui menys adeptes sinó perquè, senzillament, és una moda més recent), i un intent més sincer que autoenganyar-se amb la (estúpidament correcte) voluntat de deixar aquell vici del qual n’estàs encantat (parlo de la xocolata, clar).

Potser perquè ja fa un temps que tothom parla dels elevats preus dels pisos, de com de difícil ho tenim els joves per trobar un habitatge mitjanament assequible i digne. Però sovint oblidem que trobar feina també és complicat, i estar-hi a gust encara més.

Potser perquè, malgrat les xerrades a les hores de tutoria, els tríptics dels “autobusos de les professions” i el possible suport d’amics i familiars, buscar feina (i després conviure-hi) és un pas que hem de fer sols. És una decisió que prenem amb nosaltres mateixos, així que si en algun moment creiem haver-nos equivocat o ho estem passant malament ni tan sols podem repartir el malestar, o creure que cedir en el color de les rajoles ho farà tot més fàcil. La majoria de vegades, ningú ens ho pregunta...

Tots tenim i hem tingut experiències amb el món laboral, forma part del nostre dia a dia. Tots tractem amb aquest personatge i tenim què explicar-ne...

En el meu cas potser perquè, tot i que també he treballat sota contractes “seriosos”, majoritàriament he estat (i sóc) becària; he pogut tastar empreses públiques i privades, nacionals i internacionals. En totes hi he deixat una mica de mi, alhora que me n’he emportat una mica encara més gran de tot: des de desil·lusió a alguna que altra experiència, passant pels bons moments i millors bolígrafs (entre d’altre material d’oficina). Tinc ganes de compartir aquestes anècdotes, d’intercanviar-les amb vosaltres per tal d’anar descobrint una mica més d’aquest curiós món, intentant que ens diverteixi tant com sovint ens decep o ens posa de mala llet.


Perquè paradoxalment ara estic sense feina, però amb moltes ganes de fer.

I, bé, perquè tots ho sabíem, que tard o d’hora acabaria passant...